El bilingüisme valencià

El bilingüisme té interès en el camp didàctic, polític, lingüístic, psicològic, però entre els habitants de les terres valencianes, antigament anomenades Regne de València, modernament País Valencià, i en termes polítics Comunitat Valenciana, aquest fet és molt important perquè s’ha afirmat, sobretot en els temps actuals, i sens dubte per interessos polítics també, que <<la Comunidad Valenciana ha sido bilingüe desde siempre>>.

Si mirem un mapa del País Valencià, les terres de la part oriental, la part marítima, són totes pràcticament terres de parla catalana, de parla valenciana La denominació de la llengua era indistintament la de llengua catalana -pel seu origen, la llengua és així coneguda arreu del món- com la de valencià. La denominació de valencià comença, a finals del segle XIV, com estil de valenciana prosa.

Les comarques interiors, ara castellanoparlants, són l’Alt Millars, Alt Palància, Racó d’Ademús, els Serrans, la Plana d’Utiel, la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents, la Canal de Navarrès; després hi ha les comarques que prenen el nom del riu Vinalopó, l’Alt i el Mitjà, i per últim el Baix Segura. Totes aquestes comarques, relativament grans en extensió, no suposen més que un 10% de la població total del País Valencià.

L’origen històric de la presència del castellà en les comarques al·ludides és divers. Hi ha la Plana d’Utiel, amb Utiel i Requena com a poblacions més importants, i l’Alt Vinalopó, amb Villena com a capital, les quals van ser adscrites a les províncies valencianes respectives de València i Alacant, mitjançant la divisió provincial del segle passat; Villena va pertànyer al regne de València en diversos moments de la història, i Requena i Utiel, per voluntat d'ells mateixos expressada mitjançant referèndum l'any 1851. La història de la Canal de Navarrès rau en Alfons el Savi, que pugnava contra els interessos del seu sogre el Rei En Jaume, i des d'aleshores hi ha població d'origen castellà juntament amb la que té origen català. Les comarques orientals, pròximes a l'Aragó normalment són de repoblació posterior a l'expulsió dels moriscos (1609). Al Baix Segura (Oriola) fou l'acció del que fou després cardenal Belluga, que tenia els poder delegats de Felip V, que va aconseguir el canvi de la llengua per mètodes molt poc ortodoxos. Totes les altres comarques, on hi ha el 90% de la població, tenen, en principi com a llengua pròpia la llengua catalana, que precisament en les poblacions nord del País Valencià, no té cap diferència dialectal respecte a les veïnes catalanes.

La repoblació del regne cristià de València va anar-se fent lentament, des del rei En Jaume fins a l'expulsió dels moriscos en el segle XVII. Els repobladors procedien de Catalunya en la major part, com diu Eiximenis ja en el segle XV (Regiment de la cosa pública), i també de l'Aragó a més d'altres de diferents contrades. Els aragonesos, però, s'adaptaven a l'ús lingüístic propi del Regne, el qual sols tingué la llengua procedent de Catalunya com a llengua pròpia, llengua que precisament des de finals del segle XIV rep la denominació de llengua valenciana per ser l'única pròpia i característica del Regne de València, ja que l'aragonès no fou cap segona llengua de les nostres terres. Es per això que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (Preàmbul, 4) diu que és la llengua històrica i pròpia de la Comunitat Valenciana, de la qual constitueix la més peculiar senya d'identitat. Abundant en això, comprovem que els arxius de les poblacions de les comarques ara castellanoparlants estan en la llengua pròpia del Regne, el valencià. El <<bilingüísmo histórico de los valencianos>>, com alguns diuen, comença després de les pressions del segle XVI i sobretot amb el Decret de Nova Planta, en el segle XVIII.

El poble valencià ha continuat en gran part fidel a la pròpia llengua a pesar de la persecució secular per tal de destruir-la. El valencià, a més de tenir els drets d'única llengua històrica, continua essent la llengua viva de moltíssims valencians. Sortosament, en els darrers anys l'hem vista introduïda a les escoles i als centres universitaris, dret i deure irrenunciables de la nostra època, en la qual l'ensenyament obligatori està generalitzat per a tots i la llengua pròpia és el primer contingut didàctic de qualsevol currículum escolar.