Els contes

“El primer coneixement de la llengua escrita no ha trobat encara cap itinerari més ric, més colorit i més atractiu que el d’un llibre de contes. Els contes són encara ara, la primera matèria per als primers col·loquis entre mare i fill. Les seves paraules tenen un sentit, un pes, un gruix inigualable, perquè han estat fixades una per una, en un procés de creació col·lectiu, únic al món per la seva durada i complexitat. Des dels primers anys de vida, el nen ha de tenir un instrument que l’ajudi a construir sòlides estructures a la seva fantasia, a reforçar la seva capacitat d’imaginació.” 

Gianni Rodari 

Com ja vàrem parlar amb Llorenç el conta contes en la IV Setmana complementària de la Facultat de Magisteri, una de les virtuts que tenen els contes és que estimulen la fantasia i la imaginació dels xiquets. Els contes per la seua varietat temàtica, d’ambients, de situacions i personatges fa que els xiquets tinguen un ampli ventall de possibilitats en la seua petita experiència quotidiana que mai no hagués imaginat. A partir d’un conte pot conèixer la bondat d’uns, l’astúcia d’uns altres, la maldat d’alguns, les dificultats de les vides de certes persones, els problemes i lluites entre homes o animals, la vida en societats i ambients diversos...i com es poden veure les coses a través d’altres ulls i altres circumstàncies. Els xiquets poden entendre tot allò que realment existeix però que es fa difícil d’explicar a un xiquet de pocs anys.

A més de totes les bondats que ofereixen els contes per fomentar la imaginació i l’ús de la llengua, cal tindre en compte que facilita l’enteniment i l’ampliació de vocabulari per part dels xiquets. Per tant considere que és un eina d’aprenentatge que cal tindre en compte per a l’ensenyament tant a l’escola com a  casa. 

APRENDRE ENTRE DONES

Una experiència d’aprenentatge en la nostra llengua.

El passat 7 d’abril, amb motiu de la IV Setmana d’Activitats Complementàries de la Facultat de Magisteri va tindre lloc una xarrada per presentar‐nos una experiència d’aprenentatge del valencià entre les mares de dos centres educatius de primària: l’Orba d’Alfafar i el Ramiro Jover de València.

Pilar Tormo, com artífex i mestra del projecte, ens va presentar la seua visió d’aquesta experiència per escriure i parlar en valencià. Pilar va fer coincidir el seu desig de continuar com a mestra, ja que es va jubilar fa un temps, amb la necessitat de moltes mares d’aprendre la nostra llengua per tal d’acompanyar l’escolarització dels seus fills, representant un repte important per tractar‐se per a moltes mares del seu primer contacte amb el valencià. En una reflexió posterior, preguntada per un mestre del centre, Pilar va trobar que aquest projecte es tracta d’un projecte d’autoajuda, un regal per a totes les integrants del grup, i que serveix per ajudar-se les unes a les altres (la mestra per seguir sent-ho, les alumnes per tal d’aprendre, el saber per fer-se present i el centre que dóna instal·lacions I rep una sèrie de contraprestacions).

Per a Pilar ha suposat, a més a més, una nova presa de consciencia i acceptació del que cadascuna de les alumnes són i porten endavant, una mirada des de la consciencia i no des de la carència, com ella mateixa va dir. Per tal d’aconseguir el seu objectiu va establir que anava a ensenyar a parlar i escriure tal i com ensenyen les mares a parlar als seus fills, amb afecte i, sobre tot, donant per fet que totes i cadascuna de les alumnes, com ho fan les mares amb els fills, anaven a aprendre.

Aquest projecte va tindre, des de primera hora, l’objectiu de retornar al centre la seua acollida, de manera que aquesta relació ha donat eixida a moltes activitats. Primerament, i per tal d’obrir el cor, les alumnes van posar en marxa una crema de tot el que havia estat un obstacle a la vida, i van plantejar els desitjos de cadascuna per a la nova etapa de la vida. Això va servir de punt de partida perquè les alumnes elaboraren una targeta de nadal a tots i totes les mestres del centre amb desitjos escrits en valencià, agraint també la seua important llavor amb l’alumnat.

Dins de les activitats amb més repercussió es van realitzar una sèrie de concerts del cor de mares amb nadales i una lectura de contes a les aules, que va servir de pràctica de lectura per a les mares i de motivació per als xiquets, ja que havien escoltat més d’una volta que no els agradava llegir.

La gran acceptació per una banda i per l’altra possibilita que es plantegen nous projectes com una marató de contes, ja que Pilar i les alumnes es troben obertes a allò inesperat, no previst i no programat, i que les necessitats van a crear nous projectes.

Com a mostra del funcionament normal de l’aula, van explicar que estan elaborant un “llibre de les paraules vives”, que cada alumna se l’emporta una de les alumnes i escriu allò que pensa i sent per després llegir-ho davant de l’aula. També estan elaborant un llibre de “paraules amb encant”, on escriuen paraules que pel seu so, la grafia o els significats tinguen especial interès.

Després d’exposar el seu punt de vista, Pilar va donar pas a les 7 alumnes que l’acompanyaven, de les quals 2 eren educadores del centre i la resta mares, una d’elles estrangera. Per a elles, a més d’una eina per tal d’ajudar els seus fills, ha representat una ferramenta per créixer personalment. No sols han après valencià, sinó que han augmentat la seua estima personal, han fet tallers de massatges, han fabricat sabó artesà per tal d’utilitzar l’oli cremat de la cuina, han après contes i històries on s’han vist representades més d’una volta, i han establert una sèrie de lligams amb les altres i han trobat un grup en que poder expressar els seus sentiments i s’han enfrontat a les seues pors escapant de la rutina.

Resulta curiós que a l’acte només ens trobàvem 3 o 4 alumnes de la Facultat, el grup de teatre de Màlaga que van actuar pel matí, i una integrant d’un projecte d’aprenentatge feminista de la Ribera. El testimoni per sí mateix era realment interessant, i ens convidava a reflexionar profundament sobre l’ensenyament, l’aprenentatge i els reptes del dia a dia, i és una llàstima que els futurs mestres no participen en aquestes activitats que ens enriqueixen i permeten ampliar les nostres mires.

Entre les reflexions posteriors, voldria comentar la valentia de les alumnes a l’hora d’anar a la Universitat i parlar en públic en valencià, i la seua iniciativa com a acte de generositat, ja que podien haver-se quedat passives aprenent sense interactuar amb el centre, i en canvi van deixar les seues pors i inseguretats a banda per ajudar els xiquets i les xiquetes. També vull comentar que la visió de Pilar ens ha de servir d’exemple als futurs docents, perquè el seu punt de partida és la proximitat, la situació i la realitat personal de cadascuna de les alumnes, i busca solucionar els seus problemes com a element dinamitzador del seu aprenentatge. Per a mi ha representat una activitat molt interessant, i hauria d’haver comptat amb molta major assistència.

Que no!

Un colp més a la no-raó dels qui ens govern. I encara volen tindre raó.

Que no, que diuen que no! Que el Valencià (si s’escriu sense accent i posen una ç quasi millor) no té res a vore amb el català. Que no és el mateix!

Doncs, per si a algú li queden dubtes, fins els jutges ho tenen clar:

http://www.publico.es/politica/131346/el-valenciano-si-es-catalan

I mira que la justícia, amb això que és cega, a voltes és l’última en adonar-se’n...

El bilingüisme valencià

El bilingüisme té interès en el camp didàctic, polític, lingüístic, psicològic, però entre els habitants de les terres valencianes, antigament anomenades Regne de València, modernament País Valencià, i en termes polítics Comunitat Valenciana, aquest fet és molt important perquè s’ha afirmat, sobretot en els temps actuals, i sens dubte per interessos polítics també, que <<la Comunidad Valenciana ha sido bilingüe desde siempre>>.

Si mirem un mapa del País Valencià, les terres de la part oriental, la part marítima, són totes pràcticament terres de parla catalana, de parla valenciana La denominació de la llengua era indistintament la de llengua catalana -pel seu origen, la llengua és així coneguda arreu del món- com la de valencià. La denominació de valencià comença, a finals del segle XIV, com estil de valenciana prosa.

Les comarques interiors, ara castellanoparlants, són l’Alt Millars, Alt Palància, Racó d’Ademús, els Serrans, la Plana d’Utiel, la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents, la Canal de Navarrès; després hi ha les comarques que prenen el nom del riu Vinalopó, l’Alt i el Mitjà, i per últim el Baix Segura. Totes aquestes comarques, relativament grans en extensió, no suposen més que un 10% de la població total del País Valencià.

L’origen històric de la presència del castellà en les comarques al·ludides és divers. Hi ha la Plana d’Utiel, amb Utiel i Requena com a poblacions més importants, i l’Alt Vinalopó, amb Villena com a capital, les quals van ser adscrites a les províncies valencianes respectives de València i Alacant, mitjançant la divisió provincial del segle passat; Villena va pertànyer al regne de València en diversos moments de la història, i Requena i Utiel, per voluntat d'ells mateixos expressada mitjançant referèndum l'any 1851. La història de la Canal de Navarrès rau en Alfons el Savi, que pugnava contra els interessos del seu sogre el Rei En Jaume, i des d'aleshores hi ha població d'origen castellà juntament amb la que té origen català. Les comarques orientals, pròximes a l'Aragó normalment són de repoblació posterior a l'expulsió dels moriscos (1609). Al Baix Segura (Oriola) fou l'acció del que fou després cardenal Belluga, que tenia els poder delegats de Felip V, que va aconseguir el canvi de la llengua per mètodes molt poc ortodoxos. Totes les altres comarques, on hi ha el 90% de la població, tenen, en principi com a llengua pròpia la llengua catalana, que precisament en les poblacions nord del País Valencià, no té cap diferència dialectal respecte a les veïnes catalanes.

La repoblació del regne cristià de València va anar-se fent lentament, des del rei En Jaume fins a l'expulsió dels moriscos en el segle XVII. Els repobladors procedien de Catalunya en la major part, com diu Eiximenis ja en el segle XV (Regiment de la cosa pública), i també de l'Aragó a més d'altres de diferents contrades. Els aragonesos, però, s'adaptaven a l'ús lingüístic propi del Regne, el qual sols tingué la llengua procedent de Catalunya com a llengua pròpia, llengua que precisament des de finals del segle XIV rep la denominació de llengua valenciana per ser l'única pròpia i característica del Regne de València, ja que l'aragonès no fou cap segona llengua de les nostres terres. Es per això que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (Preàmbul, 4) diu que és la llengua històrica i pròpia de la Comunitat Valenciana, de la qual constitueix la més peculiar senya d'identitat. Abundant en això, comprovem que els arxius de les poblacions de les comarques ara castellanoparlants estan en la llengua pròpia del Regne, el valencià. El <<bilingüísmo histórico de los valencianos>>, com alguns diuen, comença després de les pressions del segle XVI i sobretot amb el Decret de Nova Planta, en el segle XVIII.

El poble valencià ha continuat en gran part fidel a la pròpia llengua a pesar de la persecució secular per tal de destruir-la. El valencià, a més de tenir els drets d'única llengua històrica, continua essent la llengua viva de moltíssims valencians. Sortosament, en els darrers anys l'hem vista introduïda a les escoles i als centres universitaris, dret i deure irrenunciables de la nostra època, en la qual l'ensenyament obligatori està generalitzat per a tots i la llengua pròpia és el primer contingut didàctic de qualsevol currículum escolar.