Moments en que no puc més

Sempre he sigut una xica resolta i autosuficient. Mai no he necessitat de ningú per tal d’aconseguir els objectius que jo mateixa m’he marcat, cal dir que pel meu caràcter fins i tot si han sigut certament alts.

Sempre m’ha agradat escoltar música pel carrer per no sentir-me sola anant d’un lloc a l’altre i, alhora, he gaudit de la tranquil·la soledat de ma casa en silenci quan no hi era més que jo.

He tingut ben poc i, si bé ho mirem, sempre ho he tingut tot. Principis, finals. Mai no he sabut on em portaven les meues passes però realment mai no he parat de caminar amb fermesa.

Ara tot açò se n’ha anat. S’ho ha emportat una mena de descàrregues elèctriques del meu cervell, de moments d’stand-by en que no sé on soc ni amb qui estic.

Les passejades ja no hi són,

perquè en qualsevol moment puc quedar-me sense sentir les cames i, d’aquesta manera, no puc caminar.

Les passejades no hi són

perquè el més normal és que no puga parlar, no entenga què em diuen i les lletres són, moltes voltes xinès.

He deixat de passejar

perquè, anant de la mà del meu xic, pot arribar un moment en que no el reconec i surt corrents; després sé que no, però la por em fa fugir d’un home que em perseguia.

Les passejades obrin el camí a parets i sostres que se’m cauen damunt, a mi que sempre he sigut ànima de cel obert, perquè aquestes maleïdes crisis fan que no estiga segura en cap lloc, ni tant se val a ma casa. Perquè quan no hi sóc, encara que el meu cap no ho sap, no reconec ni la meua habitació. Ara, fins i tot, hi sóc reclusa moltes voltes per cames i braços que es negen a obeir, ara moguent-se sense permís, després no fent menció ni d’existir, extrems inerts del meu cos físic.

Resulta molt dur trobar-te que qui pensaves amics et diuen que si tens una crisi estant amb ells sortiran corrents. 

Resulta molt dur anar acompanyada a tots el llocs i no saber ben bé si has fet o no tal cosa. 

Perquè, deixeu que us explique, hi han dies que a les cinc, les sis o les set de la vesprada, l’últim record conscient del meu cap saturat de contradiccions és el d’haver anat al llit a les onze de la nit del dia anterior.

Resulta molt dur no saber com reaccionaré, si seré jo qui dóna un bes o diga qualsevol cosa, o si serà el meu subconscient malaltís qui ho faça.

Resulta molt dur, sobre tot, que se’n burlen de tu al teu voltant més immediat.

Sempre he sentit por, eixes pors sense fondament que, a voltes, poden amb nosaltres. Però aquesta volta no és així, aquesta volta la por és real, hi han causes objectives per tenir-la.

Hi ha moltes voltes que tinc por i crec que no puc més. Però, per sort, tinc una mà per agafar-me, un muscle per rescolçar-me, un somriure per mirar-me en ell.

Hi ha voltes en que crec que no puc més, però amb l’ajut d’uns pocs, d’unes poques, he aprés que sóc molt forta. Perquè una altra persona en la meua situació hagués tirat la tovallola i deixaria per complet la seua vida aparcada per a més avant.

Jo 

em negue!

Moment que tens, moment que vius.