martes, 27 de mayo de 2014

Els Premis Ovidi

Si no fos per la meua curiositat musical eclèctica (i per diverses casualitats vàries) no sabria qui són els Ovidi Twins i, per tant, no els hagués reconegut l’altre dia a la megafonia de la Trobada de Catarroja.

Si no els seguira al facebook tampoc no sabria que estan nominats per als Premis Ovidi i no voldria saber-ne més.

Interessant saber que la qualitat de les produccions en la nostra llengua tenen premis, i que existeix un gran nombre de grups que escriuen, canten i enregistren en valencià.

Si no els conegueu, és moment de buscar el vídeo dels Ovidi Twins, o qualsevol de les cançons (les del nou disc, animalets, m’encanten però no puc deixar de costat altres d’anteriors).

Per si us entra gossera:




A l’article trobareu altres grups interessants. Jo vaig a començar a escoltar i ja us diré alguna cosa més!

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/05/26/valencia/1401130780_133044.html

Bèsties enQUADERNades

A sovint, quan tinc una estona, m’agrada llegir la premsa per connectar amb el món (o per desconnectar-hi, segons ho mires).

El ben cert és que últimament no he tingut massa temps de llegir, sols de pegar una ullada fugaç i fer acopi d’articles interessants d’entre tots els de Comunitat Valenciana i Cultura en general que em prestaven als ulls àvids de lletres uns i altres periòdics.

D’entre tot allò que he guardat mentre finalitzava entregues, presentacions i preparava exàmens vull destacar un descobriment que m’ha tocat la fibra sensible: els Quaderns d’El País. Tant pel contingut com per la forma, ja que no esperava trobar articles a la premsa nacional escrits en valencià i, menys encara, parlant de valencians.

Parlen de Fuster


Escriu Joan F Mira


de narrativa passada

i de passat certament present


us resulte interessant.

Mai res millor que llegir (i pensar) en valencià.

martes, 20 de mayo de 2014

Una festa per la llengua



Dissabte passat, 17 de maig, es va celebrar la 27a Trobada d’Escoles en Valencià a Catarroja organitzada per Escola Valenciana i amb el suport de Centres, organitzacions i institucions variades com, en el nostre cas, la Universitat de València. Atenent a la crida que es va realitzar des de la Facultat de Magisteri un grup d’alumnes, acompanyades per algun membre de la família i amistats, vam organitzar un taller de confecció d’animalets emprant els tubs de cartró del paper higiènic i de cuina.

Per tal de portar a bon port la iniciativa va ser precís organitzar-nos per deixar mig enllestit el material abans de les trobades: pintar els tubs, preparar accesoris com ales de papallones, marietes i rates-penades, ulls i orelles, potes, cordells per penjar-se els animalets...


Després de tot, i en mes d’exàmens, va arribar el dia assenyalat, i cap a Catarroja vam anar amb molta il·lusió, amb el desconcert de no saber ben bé l’acceptació que anava a tindre el nostre taller. En arribar vam trobar que el nostre espai, la taula 33, es trobava a la part exterior de l’avinguda (s’havien organitzat tallers als dos costats del passeig peatonal i una tercera filera a la vorera externa de l’avinguda, de manera que nosaltres estàvem a la vorera) i això ens va fer pensar que, tal volta, no tindríem massa xiquets.

Després del muntatge de l’estand vam comprar-nos les samarretes de la trobada i poguerem comprovar que l’ambient era molt agradable.
I, una vegada va començar tot amb l’arribada de la cercavila ja va ser un no parar de xiquets i xiquetes, pares i mares, que amb gran interès confeccionaven l’animalet que més els agradava. Pels altaveus sonaven els Ovidi Twins amb el seu últim disc, i d’altres anteriors, animalets i per megafonia es recomanava comprar el disc de la gira d’Escola Valenciana. 


Finalment, més que esgotats, vam deixar d’atendre perquè es va anar acabant el material malgrat els nostres intents de repondre’n: vam tornar a comprar llana per penjar-los, i ens vam posar a pintar tubs blaus, els més demandats per fer papallones i rates-penades mentre desfilava una batucada.

El balanç més que positiu: al voltant de quatre-cents animalets confeccionats, vora mil persones (o més) van passar pel nostre taller i ens vam quedar tots amb ganes de més.

Una bona festa per la llengua, una manera divertida de practicar l’activisme per la llengua i per la nostra societat.

Per la llengua i pels xiquets repetirem!



miércoles, 14 de mayo de 2014

Moments en que no puc més

Sempre he sigut una xica resolta i autosuficient. Mai no he necessitat de ningú per tal d’aconseguir els objectius que jo mateixa m’he marcat, cal dir que pel meu caràcter fins i tot si han sigut certament alts.

Sempre m’ha agradat escoltar música pel carrer per no sentir-me sola anant d’un lloc a l’altre i, alhora, he gaudit de la tranquil·la soledat de ma casa en silenci quan no hi era més que jo.

He tingut ben poc i, si bé ho mirem, sempre ho he tingut tot. Principis, finals. Mai no he sabut on em portaven les meues passes però realment mai no he parat de caminar amb fermesa.

Ara tot açò se n’ha anat. S’ho ha emportat una mena de descàrregues elèctriques del meu cervell, de moments d’stand-by en que no sé on soc ni amb qui estic.


Les passejades ja no hi són,
perquè en qualsevol moment puc quedar-me sense sentir les cames i, d’aquesta manera, no puc caminar.
Les passejades no hi són
perquè el més normal és que no puga parlar, no entenga què em diuen i les lletres són, moltes voltes xinès.
He deixat de passejar
perquè, anant de la mà del meu xic, pot arribar un moment en que no el reconec i surt corrents; després sé que no, però la por em fa fugir d’un home que em perseguia.

Les passejades obrin el camí a parets i sostres que se’m cauen damunt, a mi que sempre he sigut ànima de cel obert, perquè aquestes maleïdes crisis fan que no estiga segura en cap lloc, ni tant se val a ma casa. Perquè quan no hi sóc, encara que el meu cap no ho sap, no reconec ni la meua habitació. Ara, fins i tot, hi sóc reclusa moltes voltes per cames i braços que es negen a obeir, ara moguent-se sense permís, després no fent menció ni d’existir, extrems inerts del meu cos físic.

Resulta molt dur trobar-te que qui pensaves amics et diuen que si tens una crisi estant amb ells sortiran corrents. 

Resulta molt dur anar acompanyada a tots el llocs i no saber ben bé si has fet o no tal cosa. 

Perquè, deixeu que us explique, hi han dies que a les cinc, les sis o les set de la vesprada, l’últim record conscient del meu cap saturat de contradiccions és el d’haver anat al llit a les onze de la nit del dia anterior.

Resulta molt dur no saber com reaccionaré, si seré jo qui dóna un bes o diga qualsevol cosa, o si serà el meu subconscient malaltís qui ho faça.

Resulta molt dur, sobre tot, que se’n burlen de tu al teu voltant més immediat.

Sempre he sentit por, eixes pors sense fondament que, a voltes, poden amb nosaltres. Però aquesta volta no és així, aquesta volta la por és real, hi han causes objectives per tenir-la.

Hi ha moltes voltes que tinc por i crec que no puc més. Però, per sort, tinc una mà per agafar-me, un muscle per rescolçar-me, un somriure per mirar-me en ell.

Hi ha voltes en que crec que no puc més, però amb l’ajut d’uns pocs, d’unes poques, he aprés que sóc molt forta. Perquè una altra persona en la meua situació hagués tirat la tovallola i deixaria per complet la seua vida aparcada per a més avant.

Jo 


em negue!

Moment que tens, moment que vius.