Manel

Un grup en català no pot ser tot un fenomen musical? Els Manel ho han tornat a aconseguir.

Amb música de qualitat, lletres profundes i diversos estils, aquest grup amb integrants rondant la trentena trenca en directe plenant la sala en la venda prèvia sense que els assistents puguen trobar a faltar la qualitat de les seues gravacions com comenten a aquest article.

http://www.valenciaplaza.com/ver/128009/el-fenomeno--manel--no-se-agota.html

Si vols conèixer més, et deixe un vídeo.

Espere us agrade.

Viure de veritat

T’alces a les set del matí.

Et poses eixos pantalons vells que, a més a més, ara estan freds. 

Intentes desdejunar alguna cosa amb poquetes calories per tal de no engreixar.  

Surts de casa amb l’abric botonat fins el coll i et dirigeixes a classe, al treball o a cap lloc. 

Fes el que cal fer, alguna cosa que en realitat no t’apassiona gens ni mica. Surts d’on has de sortir i tornes a casa. 

Reconeixes que tal volta siga l’únic moment del dia que et faça gaudir, arribar i notar la calor intensa que desprèn, el que tu has fet que tinga. 

És en eixe mateix moment quan comences a ser tu. Et lleves la careta que portes posada tot el dia i fas l’únic que et reconforta: viure de veritat.  Com si fos reial. 

I això es limita a escoltar un poquet de la teua música, llegir una d’eixes històries que potser mai no ocorreran, intentar escriure una així (o somniar amb viure-la), veure una pel·lícula d’eixes que et fan plorar de principi a fi. 

Probablement eixa llista de coses siguen l’únic motiu per seguir endavant, l’únic color.

Al cap i a la fi et preguntes si no serà suficient, si no seràs un d’eixes persones inconformistes que mai no aconsegueixen sentir-se bé perquè sempre senten una mancança. 

Penses que tal volta la vida està feta per donar-nos petites satisfaccions. 

Potser no sap donar-nos-les grans, 

potser a tu no. 

Més de mi

Socialment agrada el que és lineal, allò que no se’n surt dels estereotips i, podem dir-ho així, allò que encaixa. Jo no sé si encaixe massa bé o, tal volta, ni tant se val tinc una forma definida. M’agraden massa els contrastos, m’encanta Chopin i m’activa Tchaikovsky, em relaxa Vetusta i em posa Drexler.

Sé què vull i els meus desitjos però no sé si vull aconseguir-los, m’agrada excessivament el masoquisme limitat i reversible, important el reversible, perquè el definitiu em fa por. Sóc perversa fins la sacietat sense comprendre la simplicitat, nul·la en l’aliè i profund. El llac dels cignes em pertorba massa, no tant com el calor a la nuca, però sí bastant. De com som sotmesos a un judici continu i inevitable, el propi; de com la fortuna és terriblement irregular desbordant por un costat i quedant-ne per l’altre seca. 

...perquè vull i em dóna la gana

La setmana passada vaig conèixer la campanya "M'agrada el valencià".

És una nova iniciativa impulsada per una associació cívica per la llengua anomenada El Tempir que pretén promoure la nostra llengua d'una manera lúdica i reivindicativa alhora, on els autèntics protagonistes són els ciutadans anònims. 

Simplement es tracta d'apropar la llengua per tal de sensibilitzar la gent del carrer. Per ara s'han realitzat iniciatives a centres educatius de primària i secundària i prompte el tindrem a les universitats públiques.

S'apunteu quan vinguen?

A mí M'agrada el valencià!

Estellés per Alabajos

No sabiem ben bé a què anàvem. 
Estàvem una mica nerviosos, tant que no vam saber triar on sopar (abanda que la zona no tenia massa d'on triar) i finalment vam sopar al bar del Teatre El Micalet.
Vam començar bé, i a la taula del costat soparen en Pau i en Francesc.
Arribada l'hora vam entrar tots, no sabria dir quants n'erem, si un centenar o alguns més.
Xarràvem tots sobre les espectatives que teniem, haviem vist gravacions al youtube però no és el mateix triar un poema que estar una hora escoltant-ne.

Van apagar els llums de la sala, i els focs es van encendre en un escenari buit, amb un piano de cua, un faristol i un micròfon.







Tots vam emmudir.


Fins que ambdós van sortir, Pau Alabajos cap al faristol i Francesc Gamon al piano.


I com en un obrir i tancar d'ulls va passar la vetllada. Hora i mitja escoltant l'Estellés del Mural. Sempre he pensat en eixe Retaule de cant valencià que fan en alguns pobles i que vol deixar constància de tot allò que hi ha per contar. L'un, l'u i el dos, l'u i el dotze, riberenc...

No solament l'Estellés més íntim, sinò el Pau més personal. I el públic mes entregat amb el seu silenci i forts aplaudiments.

Abans de tot pensàvem que una hora de poemes talvolta seria molt, i hora i mitja llarga sen's va quedar curta.

Després, com Pau va dir aprofitant l'últim alè amb micròfon, el Top Manta. Un CD per recordar, per gaudir-ne quan ho necessitem. I una bossa de tela negra, amb el País estampat en blanc, sense cap inscripció, la simple portada del disc, la millor representació del Mural que, punt per punt, constitueix el nostre passat, el nostre present i el millor dels futurs.

Tan senzill com un tweet i Pau et menciona, com si fos el mateix Estellés (que celebra funest anniversari) qui estigués parlant amb nosaltres.


Si encara no l'heu vist, el 23 de maig podeu gaudir del Mural a Bétera.

Trobades sense punt de trobada

Una volta més ens trobem que la Conselleria de (in)Cultura genera polèmica amb els seus desgavells.

I és que Escola Valenciana no pot fer la roda de premsa de presentació de les Trobades d'enguany a un Centre públic (el Cervantes) després de l'horari lectiu perquè no es poden realitzar aquest tipus d'actes, atenció, en horari lectiu.

I, dic jo, no serà que Escola Valenciana és crítica amb la política de retallades, de desgavells i d'Incultura???

Destorben massa els col·lectius crítics i, clar, des del Govern responen amb rabietes pròpies de xiquets de primària... o millor encara de parvulets.

Llegiu la notícia d'Escola Valenciana; de segur que no tardarà en aparèixer als mitjans de comunicació (als que no estan censurats, és clar).

http://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/1891/la-conselleria-drsquoeducacio-prohibeix-la-roda-de-premsa-de-les-trobades-2014