Viure de veritat

T’alces a les set del matí.

Et poses eixos pantalons vells que, a més a més, ara estan freds. 

Intentes desdejunar alguna cosa amb poquetes calories per tal de no engreixar.  

Surts de casa amb l’abric botonat fins el coll i et dirigeixes a classe, al treball o a cap lloc. 

Fes el que cal fer, alguna cosa que en realitat no t’apassiona gens ni mica. Surts d’on has de sortir i tornes a casa. 

Reconeixes que tal volta siga l’únic moment del dia que et faça gaudir, arribar i notar la calor intensa que desprèn, el que tu has fet que tinga. 

És en eixe mateix moment quan comences a ser tu. Et lleves la careta que portes posada tot el dia i fas l’únic que et reconforta: viure de veritat.  Com si fos reial. 

I això es limita a escoltar un poquet de la teua música, llegir una d’eixes històries que potser mai no ocorreran, intentar escriure una així (o somniar amb viure-la), veure una pel·lícula d’eixes que et fan plorar de principi a fi. 

Probablement eixa llista de coses siguen l’únic motiu per seguir endavant, l’únic color.

Al cap i a la fi et preguntes si no serà suficient, si no seràs un d’eixes persones inconformistes que mai no aconsegueixen sentir-se bé perquè sempre senten una mancança. 

Penses que tal volta la vida està feta per donar-nos petites satisfaccions. 

Potser no sap donar-nos-les grans, 

potser a tu no.