Els contes

“El primer coneixement de la llengua escrita no ha trobat encara cap itinerari més ric, més colorit i més atractiu que el d’un llibre de contes. Els contes són encara ara, la primera matèria per als primers col·loquis entre mare i fill. Les seves paraules tenen un sentit, un pes, un gruix inigualable, perquè han estat fixades una per una, en un procés de creació col·lectiu, únic al món per la seva durada i complexitat. Des dels primers anys de vida, el nen ha de tenir un instrument que l’ajudi a construir sòlides estructures a la seva fantasia, a reforçar la seva capacitat d’imaginació.” 

Gianni Rodari 

Com ja vàrem parlar amb Llorenç el conta contes en la IV Setmana complementària de la Facultat de Magisteri, una de les virtuts que tenen els contes és que estimulen la fantasia i la imaginació dels xiquets. Els contes per la seua varietat temàtica, d’ambients, de situacions i personatges fa que els xiquets tinguen un ampli ventall de possibilitats en la seua petita experiència quotidiana que mai no hagués imaginat. A partir d’un conte pot conèixer la bondat d’uns, l’astúcia d’uns altres, la maldat d’alguns, les dificultats de les vides de certes persones, els problemes i lluites entre homes o animals, la vida en societats i ambients diversos...i com es poden veure les coses a través d’altres ulls i altres circumstàncies. Els xiquets poden entendre tot allò que realment existeix però que es fa difícil d’explicar a un xiquet de pocs anys.

A més de totes les bondats que ofereixen els contes per fomentar la imaginació i l’ús de la llengua, cal tindre en compte que facilita l’enteniment i l’ampliació de vocabulari per part dels xiquets. Per tant considere que és un eina d’aprenentatge que cal tindre en compte per a l’ensenyament tant a l’escola com a  casa. 

El monstre sota el llit

Sempre m’he amagat darrere de les paraules com eixa xiqueta que s’amaga baix els llençols perquè té por al monstre que hi ha sota el seu llit. Sempre m’han anomenat covard per això. Jo sempre he pensat que és perquè no són bons temps per a les paraules. Hui en dia tot el món creu que es capaç d’emprar el llenguatge de les mirades i en realitat no és aixina. Això està reservat per uns poquets. Ara ja no m’amague darrere de paraules, sols m’acompanyen. Són més de la meitat del que sóc, perquè mai no he tingut la força que es requereix per tal de mirar algú directament als ulls.

Els grills d'Estellés i Ovidi Twins

Hui vull compartir amb vosaltres la sensació que em produeix escoltar aquesta cançó, la lletra com podeu veure es un poema de Vicent Andrés Estellés i no cal dir que m’agrada molt la seua poesia.

Fa poc de temps que vaig perdre dues persones que per a mi eren molt importants i cada vegada que llig o escolte la versió que fan els Ovidi Twins del poema d'Estellés els recorde, no amb tristesa, sinó amb moltíssima alegria per la sort que he tingut per  conviure i conèixer-los als dos. 

Gràcies per omplir-me el cap i, sobre tot, el cor de grills.

CORAL ROMPUT III 

"I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se'n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n'he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s'han mort,
potser ara se'm tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s'esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.
Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle...
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim
de xiquets agafant les móres d'albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d'estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n'anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nedar a la sèquia
i es secaven al sol i ballaven grotescs..."

APRENDRE ENTRE DONES

Una experiència d’aprenentatge en la nostra llengua.

El passat 7 d’abril, amb motiu de la IV Setmana d’Activitats Complementàries de la Facultat de Magisteri va tindre lloc una xarrada per presentar‐nos una experiència d’aprenentatge del valencià entre les mares de dos centres educatius de primària: l’Orba d’Alfafar i el Ramiro Jover de València.

Pilar Tormo, com artífex i mestra del projecte, ens va presentar la seua visió d’aquesta experiència per escriure i parlar en valencià. Pilar va fer coincidir el seu desig de continuar com a mestra, ja que es va jubilar fa un temps, amb la necessitat de moltes mares d’aprendre la nostra llengua per tal d’acompanyar l’escolarització dels seus fills, representant un repte important per tractar‐se per a moltes mares del seu primer contacte amb el valencià. En una reflexió posterior, preguntada per un mestre del centre, Pilar va trobar que aquest projecte es tracta d’un projecte d’autoajuda, un regal per a totes les integrants del grup, i que serveix per ajudar-se les unes a les altres (la mestra per seguir sent-ho, les alumnes per tal d’aprendre, el saber per fer-se present i el centre que dóna instal·lacions I rep una sèrie de contraprestacions).

Per a Pilar ha suposat, a més a més, una nova presa de consciencia i acceptació del que cadascuna de les alumnes són i porten endavant, una mirada des de la consciencia i no des de la carència, com ella mateixa va dir. Per tal d’aconseguir el seu objectiu va establir que anava a ensenyar a parlar i escriure tal i com ensenyen les mares a parlar als seus fills, amb afecte i, sobre tot, donant per fet que totes i cadascuna de les alumnes, com ho fan les mares amb els fills, anaven a aprendre.

Aquest projecte va tindre, des de primera hora, l’objectiu de retornar al centre la seua acollida, de manera que aquesta relació ha donat eixida a moltes activitats. Primerament, i per tal d’obrir el cor, les alumnes van posar en marxa una crema de tot el que havia estat un obstacle a la vida, i van plantejar els desitjos de cadascuna per a la nova etapa de la vida. Això va servir de punt de partida perquè les alumnes elaboraren una targeta de nadal a tots i totes les mestres del centre amb desitjos escrits en valencià, agraint també la seua important llavor amb l’alumnat.

Dins de les activitats amb més repercussió es van realitzar una sèrie de concerts del cor de mares amb nadales i una lectura de contes a les aules, que va servir de pràctica de lectura per a les mares i de motivació per als xiquets, ja que havien escoltat més d’una volta que no els agradava llegir.

La gran acceptació per una banda i per l’altra possibilita que es plantegen nous projectes com una marató de contes, ja que Pilar i les alumnes es troben obertes a allò inesperat, no previst i no programat, i que les necessitats van a crear nous projectes.

Com a mostra del funcionament normal de l’aula, van explicar que estan elaborant un “llibre de les paraules vives”, que cada alumna se l’emporta una de les alumnes i escriu allò que pensa i sent per després llegir-ho davant de l’aula. També estan elaborant un llibre de “paraules amb encant”, on escriuen paraules que pel seu so, la grafia o els significats tinguen especial interès.

Després d’exposar el seu punt de vista, Pilar va donar pas a les 7 alumnes que l’acompanyaven, de les quals 2 eren educadores del centre i la resta mares, una d’elles estrangera. Per a elles, a més d’una eina per tal d’ajudar els seus fills, ha representat una ferramenta per créixer personalment. No sols han après valencià, sinó que han augmentat la seua estima personal, han fet tallers de massatges, han fabricat sabó artesà per tal d’utilitzar l’oli cremat de la cuina, han après contes i històries on s’han vist representades més d’una volta, i han establert una sèrie de lligams amb les altres i han trobat un grup en que poder expressar els seus sentiments i s’han enfrontat a les seues pors escapant de la rutina.

Resulta curiós que a l’acte només ens trobàvem 3 o 4 alumnes de la Facultat, el grup de teatre de Màlaga que van actuar pel matí, i una integrant d’un projecte d’aprenentatge feminista de la Ribera. El testimoni per sí mateix era realment interessant, i ens convidava a reflexionar profundament sobre l’ensenyament, l’aprenentatge i els reptes del dia a dia, i és una llàstima que els futurs mestres no participen en aquestes activitats que ens enriqueixen i permeten ampliar les nostres mires.

Entre les reflexions posteriors, voldria comentar la valentia de les alumnes a l’hora d’anar a la Universitat i parlar en públic en valencià, i la seua iniciativa com a acte de generositat, ja que podien haver-se quedat passives aprenent sense interactuar amb el centre, i en canvi van deixar les seues pors i inseguretats a banda per ajudar els xiquets i les xiquetes. També vull comentar que la visió de Pilar ens ha de servir d’exemple als futurs docents, perquè el seu punt de partida és la proximitat, la situació i la realitat personal de cadascuna de les alumnes, i busca solucionar els seus problemes com a element dinamitzador del seu aprenentatge. Per a mi ha representat una activitat molt interessant, i hauria d’haver comptat amb molta major assistència.

UNA EXPERIÈNCIA INOBLIDABLE: EL TEATRE PLAYBACK

El passat dilluns 24 de febrer, amb motiu de la setmana flexible, es va proposar una eixida a veure una sessió d’una proposta tan innovadora per a nosaltres com el teatre Playback, aquest terme va cridar la meua atenció i va despertar la meua curiositat, i per això sense dubtar-ho un moment em vaig apuntar. A las 19:00 ja cansats després d’un recorregut pels ponts del riu Túria, un grup d’una dotzena escassa vàrem decidir anar a l’Espai Inestable, un teatre al que mai no ningú de nosaltres havíem anat abans.

La sessió va començar a les 8 de la vesprada, i per començar ens varen consultar temes que resultaven del nostre interès per a tractar durant la representació, i entre els espectadors varem plantejar distints temes com els xiquets, la justícia o les pors. Entre tots els assistents, no molts més de 50, vàrem fer una votació del tema al que volíem dedicar la sessió, que serien les pors. Llavors, es demanaren voluntaris que baixaren a contar les seues pors, va eixir una dona a contar que amb molta freqüència tenia un somni en el que dues persones la perseguien i cap a la fi del somni trobava una tribu i es posava a ballar amb ells, després de contar aquest somni va elegir els personatges que haurien d’interpretar cadascun dels actors, hi havia cinc actors, i sense parlar entre ells es posaren a actuar i a reconstruir la història que la dona havia contat. Això em va deixar bocabadada i em vaig adonar en eixe moment del que es pretén amb el Teatre Playback, promoure la millora de la comprensió, la comunicació i les relacions entre les persones. També amb la materialització del somni de la dona, li donaren estratègies per a afrontar les sues pors i superar totes aquestes coses que ens preocupen i crec que a la dona li va produir un canvi d’actitud o sentiment al veure com, mitjançant la representació, li restaven importància però tractant la seua por amb molt de respecte. Tot això acompanyat de musica en directe per ajudar a posar-nos més fàcil en totes aquestes situacions que es narraven. Després de la dona vàrem conèixer quatre pors més, considere que tot això del Teatre Playback té molta dificultat per als actors, ja que no poden preparar res i tot és improvisat, però que per a la gent que participa es una eina que pot servir de teràpia per a superar moltes coses i també es pot conduïr a millorar la comunicació no verbal entre les persones.

Per totes aquestes raons considere que es podria treballar el Teatre Playback a l’escola per a millorar la comunicació, per tal de treballar l’empatia, ja que els xiquets aprenen a posar-se en el lloc de l’altre es pot evitar el tan estès bullying o per fer un tractament constructiu dels conflictes a l’aula. No sols es pot utilitzar amb els alumnes sinó entre els mateixos docents per a millorar la comunicació i per tal de superar totes les dificultats d’enteniment que es poden donar.

Al finalitzar la sessió Tomás Motos, el director de l’obra, i els actors ens donaren l’oportunitat d’establir un debat o preguntar totes eixes coses que ens produïen curiositat, el més destacable de tot aquest debat és com es pot portar a l’escola i la proposta tant interessant que resultaria, ens varen contar d’on provenia tota aquesta proposta innovadora del Teatre Playback.

I per últim m’agradaria finalitzar la meua ressenya amb una frase d’En Augusto Boal que crec que pot resumir molt bé tota l’experiència viscuda i les conclusions amb les que tots ens vàrem anar a casa: “tots hauríem de fer teatre per tal d’esbrinar qui som i descobrir qui podem arribar a ser”.