Sempre he sigut
una xica resolta i autosuficient. Mai no he necessitat de ningú per tal
d’aconseguir els objectius que jo mateixa m’he marcat, cal dir que pel meu
caràcter fins i tot si han sigut certament alts.
Sempre m’ha
agradat escoltar música pel carrer per no sentir-me sola anant d’un lloc a
l’altre i, alhora, he gaudit de la tranquil·la soledat de ma casa en silenci quan
no hi era més que jo.
He tingut ben poc
i, si bé ho mirem, sempre ho he tingut tot. Principis, finals. Mai no he sabut
on em portaven les meues passes però realment mai no he parat de caminar amb
fermesa.
Ara tot açò se
n’ha anat. S’ho ha emportat una mena de descàrregues elèctriques del meu
cervell, de moments d’stand-by en que no sé on soc ni amb qui estic.
Les passejades ja
no hi són,
perquè en
qualsevol moment puc quedar-me sense sentir les cames i, d’aquesta manera, no
puc caminar.
Les passejades no
hi són
perquè el més
normal és que no puga parlar, no entenga què em diuen i les lletres són, moltes
voltes xinès.
He deixat de
passejar
perquè, anant de
la mà del meu xic, pot arribar un moment en que no el reconec i surt corrents;
després sé que no, però la por em fa fugir d’un home que em perseguia.
Les passejades
obrin el camí a parets i sostres que se’m cauen damunt, a mi que sempre he
sigut ànima de cel obert, perquè aquestes maleïdes crisis fan que no estiga
segura en cap lloc, ni tant se val a ma casa. Perquè quan no hi sóc, encara que
el meu cap no ho sap, no reconec ni la meua habitació. Ara, fins i tot, hi sóc
reclusa moltes voltes per cames i braços que es negen a obeir, ara moguent-se
sense permís, després no fent menció ni d’existir, extrems inerts del meu cos
físic.
Resulta molt dur
trobar-te que qui pensaves amics et diuen que si tens una crisi estant amb ells
sortiran corrents.
Resulta molt dur anar acompanyada a tots el llocs i no saber
ben bé si has fet o no tal cosa.
Perquè, deixeu que us explique, hi han dies
que a les cinc, les sis o les set de la vesprada, l’últim record conscient del
meu cap saturat de contradiccions és el d’haver anat al llit a les onze de la
nit del dia anterior.
Resulta molt dur
no saber com reaccionaré, si seré jo qui dóna un bes o diga qualsevol cosa, o
si serà el meu subconscient malaltís qui ho faça.
Resulta molt dur,
sobre tot, que se’n burlen de tu al teu voltant més immediat.
Sempre he sentit
por, eixes pors sense fondament que, a voltes, poden amb nosaltres. Però
aquesta volta no és així, aquesta volta la por és real, hi han causes objectives
per tenir-la.
Hi ha moltes
voltes que tinc por i crec que no puc més. Però, per sort, tinc una mà per
agafar-me, un muscle per rescolçar-me, un somriure per mirar-me en ell.
Hi ha voltes en
que crec que no puc més, però amb l’ajut d’uns pocs, d’unes poques, he aprés
que sóc molt forta. Perquè una altra persona en la meua situació hagués tirat
la tovallola i deixaria per complet la seua vida aparcada per a més avant.
Jo
em negue!
Moment que tens,
moment que vius.
